Principal

DOCUMENTACIÓ



  1. Fragment del pròleg de Rossend Llates a Radiacions i poemes (1928)
  2. Pròleg de Josep M. de Sagarra a La klaxon i el camí (1931)
  3. Pròleg de Carles Riba a Darrera el vidre (1933)
  4. Epíleg de Josep V. Foix a Darrera el vidre (1933)





















1. Fragment del pròleg de Rossend Llates a Radiacions i poemes (1928)


(...) Radiacions i poemes és un triomf de la imatge i el concepte. Però tot passat per un garbell personalíssim. Hi ha d'entre els autors alguns que volen només donar les coses tal com les veuen; d'altres damunt de la visió volen fer constar la reacció que ella els provoca. L'autor d'aquest llibre és dels darrers. Una altra ca­rac­te­rís­ti­ca del llibre és l'enginy. Portat fins al cal·li­grama.


Índex



2. Pròleg de Josep M. de Sagarra a La klaxon i el camí (1931)


Carles Sindreu
imprecís, com aquell que ve de l'hort,
porta un abric ratllat de kaki i neu
i un barret fort,
i em duu 'La klaxon i el Camí'
amb una irreprimible emoció
embolicats amb seda i paper fi
com present de Primera Comunió.
La klaxon i el camí, el nom és igual...
Carles Sindeu en aquest llibre fred,
s'ha desfet d'una mena de slip virginal
i es proposa una mica tirâ al dret.
Als sospirs i a les pigues dels demés,
amb l'estilo Sindreu posa paranys,
i té uns nervis sensibles, tafaners
com un kodak de noia de setze anys.
Del control de les pells, àgil se'n surt,
i precisa les venes d'un roig clar
i precisa els microbis de l'absurd
que són els més difícils de caçar.
Hi ha ous de dos rovells,
somriures de punxades criminals
com aquells aparells
que gasten els dentistes teatrals.
Hi ha coses delicades com un pit,
o com una cuqueta de llum...
Hi ha llunes cargolades de despit
i pèsols que agonitzen de perfum...
I això és dit amb un aire de record
de llàgrima mig tendra mig farsant
sens separâ el cabell del barret fort
ni els dits del volant.
Sindreu escriu tots les nits
mirant de comprendre les nines dels gats,
sense treure's els guants descosits
que conserven un tuf d'olis pesats.
I el bigotet de Carles Sindreu,
en mig del bric-a-brac i del soroll
té aquell color torrat del pregadéu
i aquell aire d'arestes de boll.
Per això en el camí gris i llis,
la klaxon va roncant,
i al fons hi ha tres pruneres del país,
i el xiulet dels ocells que se'n van...
                                                Març de 1931


Índex



3. Pròleg de Carles Riba a Darrera el vidre (1933)


Tot un món clar de coses. Al mig, dins un cristall preservador, una adolescència que -oh me­ra­ve­lla!- no cerca unitat en cap sentiment altisonant. Salta de la sang un somrís o un sospir. El món, sensible, gira un instant entorn, brusc, ca­li­dos­cò­pic, il·limitat; i s'atura en la fluida indecisió de l'humor -reconeixent-se.


Índex



4. Epíleg de Josep V. Foix a Darrera el vidre (1933)


Mai no he romput el cristall de l'alba
Ni passat sota el pont abans que els ocells
Mai no he besat abans que ningú cap boca
Ni cap primavera m'ha dut el perfum dels teus ulls
Mai no he vist nus la casa abans que l'arbre
Ni l'ombra dels núvols abans que el cel
I abans que jo la mar ha descobert la terra
Mai no he parlat que no escarnís un eco
Mai no he rigut sense escarnir el diable
Un doll de cabelleres m'ha marcit les mans
Abans que collissin els diamants de l'arbre
I si les nines fossin vegetals?
Si les muntanyes fossin transparents?
No seríem però poetes
No hauríem vist
Com hem vist vós i jo l'home del torrent

(Ni el veurà mai ningú sinó vós i jo: de dia i de nit aboca als indrets més obacs, fal·lus ar­bo­res­cents embolicats amb fulls esgrogueïts de diari. En ésser fosc, quan les ombres gegantines de po­nent cobreixen amb llurs pàmpols l'amagatall sinistre, un gemec dolcíssim recorre la torrentada i obre, amorosides, les parpelles dels estels.)
                                                5 de juny de 1932


Índex