Principal

ANTOLOGIA



  1. Jo sóc home d’aplecs
  2. Del llibre Darrera el vidre (1915-1920)
  3. Radiacions i poemes (1920-1928)
  4. Del Llibre La Klaxon i el camí
  5. Del llibre El senyor Joanet del Guinardó





















Jo sóc home d’aplecs


Jo sóc home d’aplecs i de caceres

De costellada i porró blau

Em plauen els camins entre falgueres

I les escopetades a l’afrau


I quan la nit serenament s’acosta

Una companya vull ben a prop meu

Que faci olor de pins i olor de brosta

I tingui al cap dels dits un poc de neu


Índex



Del llibre Darrera el vidre (1915-1920)


Transparència

Fem-hi una clenxa

Tu i jo

Al camp de blat tendre


A l’altra banda

Lliscarem pels marges

Plens de cabelleres

Verdes en desmai


No em parlis avui

D’anar a l’alzina surera

Que té un niu de merles

I un sostre amb claror

I un tronc en carn viva

Ple de coïssor


Deixem les merles

Creu-me

De nit les somniaríem

I jo vull veure

Ben vius els peixos d’or

Dins la peixera

Del record


Interior

en la cambra frescor de roba neta

i el clavell engolit al fons del vas

i una ratlla de llum fina i estreta

que es trenca per la gràcia del teu pas


Índex



Radiacions i poemes (1920-1928)


Hi ha llibres eixancarrats, francs, volubles i oberts com a ventalls. N’hi ha, en canvi, de reclosos esquius que es tanquen així que el vostre esguard esdevé distret. No obstant aquests darrers, en obrir-los, us mostren sempre el mateix punt culminant del llibre, el séc del passatge inoblidable, com després de la ferida el senyal de la cicatriu.


El llibre absorbeix tota la vostra atenció.

Quan un sotrac interior us talla el fil de la lectura i esguardeu entorn vostre, el pensament resta un instant giravoltant sense engranar amb la vida real, com la roda d’un ciclista que marxa amb pinyó lliure.


Una butxaca no és una veritable butxaca fins que hom hi troba, al fons de tot, aquell coixí bla que amoroseix els angles agudíssims de les costures. Algú, d’aquest coixí subtil, en dirà fibra morta, pols, volves...

Jo crec que les veritables butxaques segreguen  aquesta meravella esponjosa perquè el furgar nerviós dels dits no els produeixi cap dolor...


Percaçar imatges: una imatge reeixida és aquella perdiu que cau rodona sobre la costa de romanins.

Tot i tirar de bursada, quan la imatge és a dret fil de canó, un instant abans de disparar, ja la “sentiu” tocada.

En canvi, hi ha imatges que semblen ben apuntades i no fem més que alar-les o espuntar-les simplement.

Un dia se m’aixecà una imatge a tret –era una imatge bellíssima, tota la vida ho recordaré– i sols vaig ferir-li les plomes.

La sensació de la muntanya russa es localitza sovint en el baix ventre en forma de guspires glaçades.


Si dins un automòbil rabent doneu una volta a una plaça, els carrers se us obriran talment les barnilles d’un ventall.


Cada pedra que tireu a la mar és un peix argentat que s’ennuega.


En aixecar el braç la dona que espieu, teniu la idea que acaba d’obrir-se una capseta japonesa.


Els escarabats voladors són bombons de xocolata fugissers de la capsa blava de la nit.


No sabria explicar per què dins les primeres nits de novembre hom torba una estrella degotant al cim de cada xiprer.


Les ombres de les esglésies fan olor de pa moreno.


Hi ha qui porta el cor a la mà i a l’encaixar s’angunia. Suara vegí l’amic que porta el cor a la solapa com si fos un tulipà. Si el cor li ragés li tacaria el vestit.


Les llàgrimes del primer desengany cauen a terra com pinyols d’oliva.


Quan dins les tuberies de cautxú del cervell passen les idees sonores, els cabells esdevenen filaments metàl·lics i en clenxinar-nos fem música.


Moltes nits d’estiu apareixen les boires caçadores d’estrelles. Quan en tenen el sac ben ple les esclafen, i és llavors quan els homes s’enlluernen amb un llampec que ningú no sap d’on ve.


Índex



Del Llibre La Klaxon i el camí


    Ramon Marxant treballava duna manera intermitent i dacord amb el disc rotatiu del temps.


    Per exemple: a labril i al maig dormia de dia i treballava de nits per culpa del cant nocturn dels rossinyols.


    Hom lha vist al clar de lluna, tot nu, amb aquella pell que tenia tan blanca, ajaçat sobre lherba i coronat daquelles llums petites i vives que porten a la punta del bec els rossinyols.


    Ell deia que quan sadormia sempre hi havia un rossinyol més atrevit que els altres que li punxava amb el bec el cuc de lorella. I li calia escoltar, si us plau per força... I llavors per aprofitar el temps abastava pinyes o feia gavella entre la res­plen­dor del teixit de cants...


***


    Ramon en la seva joventut, era un marxant català alegre i faceciós, un picarol llarg de la carretera.


    Venia teixits de fantasia a les dones del migdia de França i lestimaven molt. Coneixia aquelles comarques pam a pam i ja lesperaven per fer gresca...


    Viatjava amb una noia esvelta com un vímet amb uns ulls menuts i vius com dues agulles de picar. Una noia que trobà xisclant sota un pont una nit de tempesta. Era feliç el Ramon Marxant... I ja en aquell temps sentia una gran predilecció per la quitxalla.


    Deixava les peces de teixit n un munt al mig de la plaça dels pobles així que arribava i es posava a dansar una sardana faceciosa amb tots els infants que feia tants dies que no havien ballat de gust...


    Quan et cases, Ramon? li demanava amb malicia la gent tafanera.


    Ça viendra deia Ramon-, ella és petita encara, la pobreta, ça viendra...


***


    § Màquina registradora de confessions: Tan sensible que descobriria al fons de la veu humana qualsevol intent de mistificació. La seva soneria elèctric no actuaria fins que lagulla no marqués «full» o sigui «confessió total». Llavors caldria només una lleugera pressió sobre una palanca i us seria lliurat el «ticket».


    § Missa de dotze: Aquest color de rosa que agafa laigua beneita pot tenir el seu origen en les primeres llums del jorn ben vives al fons de la pica de marbre o bé en els darrers dits femenins amb ungles vermelloses que hi ha sucat àvidament.


    § Amb lelectrificació de lesglésia ha desaparegut el «tremolo» lluminós, patètic i quasi musical dels ciris de cera.


    § Sempre nou arribat dAnglaterra, el sastre us apareix sobre qualsevol voravia de qualsevol carrer.


    Automàticament les seves mans es posen sobre els vostres muscles.«Bé, home, bé. Encara feu llibres?... Vós cada dia més ferm!»


    I us sentiu ja, suavíssim, el contacte de la cinta mètrica a sobre. I sota les seves paraules, una xifra: 43½.


    § Un ull expert descobreix al fons dels forats misteriosos de les orelles els paisatges interiors.


    No us canseu desguardar pels forats de les orelles la gent que no té les  idees ben fixes. Sacsejant-los lleugerament el crani amb les mans i sense que el vostre ull perdi contacte amb linescandallable forat de lorella, podreu veure obrir-se i cloures allà al fons, un seguit de caminets lluminosos i canviants. Cal vigilar aquesta gent didees calidoscòpiques.


    § El festeig ostra el fons esportiu de cada u. Observeu la parella que fa esgrima dalt a la barana. Aquella altra, que marxa i satura un poc, per reprendre la marxa novament com els jugadors del camp de golf. Al fons del parc hem sobtat dos enamorats que feien una partida de rugby.


    § Percaçar imatges: Una imatge reeixida és aquella perdiu que cau rodona sobre la costa de romanins.


    Tot i tirar de bursada, quan la imatge és a dret fil del canó, un instant abans de disparar, ja la sentiu tocada.


    En canvi hi ha imatges que semblen ben apuntades i no fem més que alar-les o espuntar-les simplement.


    Un dia se maixecà una imatge a tret era una imatge bellíssima, tota la vida ho recordaré i sols vaig fer-li plomes...


Índex



Del llibre El senyor Joanet del Guinardó


    ...El senyor Joanet «del Cascavell» així fou conegut darrerament pel barri, i així voldria que el coneguéssiu vosaltres, havia estat tota la vida un home honorable, allò que sen diu «una bellíssima persona».

    Era un ésser més aviat desnerit, de trets  poc acusats, una mica frèvol i sense cap relació cordial amb la fotogènia. Els seus retrats dinfant, únic rastre «individual » del seu pas er la vida, el fan aparèixer com un pollet arraulit. Sempre havia estat molt poqueta cosa, però posseïa unes cames àgils i caminadores.

    La seva faç, inexpressiva, talment lesfera dun rellotge sense agulles, tenia el seu eix, en el record dun granet antic que li havia deixat una cicatriu menuda i rodona al mig del nas més aviat ample i de finestres espaioses com el petit cràter dun volcà extingit...

    No havia treballat mai, perquè els seus pares, que eren gent molt tocada i posada el seu pare tenia un estanc acreditat al carrer de la Llibreteria-, i molt estalviadors la seva mare ho col·leccionava tot en capses de cartró, fins els cordills trencats, els taps de suro inservibles i els botons passats de moda, sota uns epígrafs que resaven: «Objetos  que no sirven para nada», li van deixar un raconet de certa importància, que, ben administrat, li permeté de lliurar-se de ple a les seves activitats favorites, per cert ben innocents i poc dispendioses: anar a cerca bolets i herbes remeieres, fer volar estels, jugar al «paso», badoquejar davant les «torres» en construcció, tocar una mica el piano «doído» a estones perdudes, fer jocs de mans de primer grau, i sobretot xiular amb rara perfecció modulant amb cura els sons i sense pecar mai per estridència, les cançons més populars en el temps de la seva joventut.


***


    La senyora Dorotea té dies oberts, esbatanats, en els quals la seva força expressiva no té aturador... Però en té daltres dhermètics, tancats... Dies dhumor reconcentrat. Són els menys, però en té alguns. En aquests dies no anomena les coses pel seu nom. Fa un signe de comandament i assenyala de lluny un objecte. Al senyor Joanet li és indispensable endevinar-li el pensament.

- Dónam allò li ordena, tot apuntant amb el dit la vasta superfície de la taula parada.

    Al senyor Joanet li cal anar inquirint:

- És el saler el que vols, maca? No? Potser serà el «palillero»?... Tampoc?... I va presentant-li un per un cada objecte...

    A lúltim lendevina. La senyora Dorotea, com si lesforç de la recerca lhagués fet ella, li diu amb la mirada:

- Beneit, més que beneit! Ja era hora!

    I el senyor Joanet li atansa lampolleta de loli, que és el que ella volia, a poc a poc.

    En anar-la-hi a posar a les mans li sembla que no podrà aixecar-la de tan feixuga. I quan la senyora Dorotea duna revolada se la fa seva, té la sensació que sha tret un gran pes de sobre.

    En aquests dies no és rar que la senyora Dorotea presenti símptomes de paranoia. Això sí que fa patir el senyor Joanet! Sort que ell és posseïdor duna intuïció molt fina... Quan ella li demana sense mímica de cap mena que pugui posar-lo en antecedents: «Larreplegador!», ell amb la seva agudesa intuïtiva li porta els mols de la cuina. Com que ella el que volia era el «ventall del foc», el senyor Joanet és premiat amb un clatellot dels que formen època...